Què hem dit de… “Delicioso suicidio en grupo”

paasilinna

Resum de la tertúlia realitzada dimecres 1 de juliol de 2015

«En realidad, las personas siempre estaban viviendo el primer día del resto de sus vidas,aunque no se les ocurriese nunca pensarlo en medio de tanto trajín. Sólo aquellos que habían estado a las puertas de la muerte se daban cuenta de lo que en la práctica significaba comenzar de nuevo».

deliciosos-suicidio-en-grupoA la tertúlia literària de la Biblioteca Rubió i Balaguer, hem decidit acomiadar-nos de cara a les vacances d’agost, amb el llibre del finès Arto Paasilinna Delicioso suicidio en grupo. Tot i el títol i el tema que ens exposa d’entrada, una sèrie de persones amb tendències i tarannà suïcides que decideixen associar-se per posar fi a les seves vides totes juntes, el resultat ha estat un deliciós refresc per aquests jolius i calorosos dies d’estiu que encara ens resten.
La gran majoria de nosaltres, s’ha divertit d’allò més amb la lectura del llibre: que es devora més que es llegeix, ple de moments absolutament còmics i esperpèntics malgrat les vicissituds dels personatges, els quals ens han arribat al cor i a la rialla a mida que avançàvem en la història.
Tots hem coincidit, en com aquest esperit finès tot ell melanconia, angoixa, depressió i apatia, pot ser, perfectament, la raó per la qual Finlàndia és un dels països amb una major tassa de suïcidi del món: 1500 morts a l’any al costat de les 100 que hi ha anualment per homicidi. Segons la OMS ocupa una catorzena posició, en una llista de cent països on el territori espanyol està en la cinquanta vuitena i Groenlàndia en la primera.
Hem comentat com n’és de curiós que els habitants d’indrets amb una millor qualitat de vida, polítiques socials i nivell econòmic, posseeixin un tarannà tan abaltit: que els diners no donen la felicitat, ja fa molt que se’n parla i aquest llibre n’és una mostra. D’aquí, la importància del lloc de residència com a factor clau per l’estat d’ànim: tots hem coincidit en com la manca de sol tendeix a desmoralitzar-nos i enfonsar-nos. Els foscos i gèlids dies que s’extenen al llarg de mesos, no és el millor panorama pel bon humor, i el mateix Paasilinna ho deixa clar quan en un moment donat diu: «La sombría Finlandia y todos sus males quedan atrás…».

A Trickle of Aurora

L’altre punt important a l’hora de decidir seguir o no seguir endavant amb un mateix, és la soledat. En els primers capítols del llibre, van apareixent els diferents personatges que donaran cos a aquesta novel·la coral. Tots ells, tenen un tret comú: un profund sentiment de solitud i abandonament, i la manca d’una raó per seguir existint (a la vegada que una imperiosa necessitat d’al·licients que els esperonin). El llibre, de mica en mica, esdevé un cant a la fraternitat, la companyia i l’amistat. Al caliu que encén i reconforta els cors solitaris, inapetents i ferits.

És per aquest motiu, que la història va  construint-se com un joc que comencen unes poques persones i acaba essent la gran experiència d’un grup considerable de gent: ritual i transformadora, això sí. Perquè si allò que va unir-los va ésser respondre a un anunci a la premsa que sota el lema “Intentémoslo juntos”, convidava a respondre a qui estigués interessat en morir en companyia d’altres persones amb les mateixes intencions i dur-ho a terme dins d’un marc de coherència i civisme; allò que els acaba marcant són les relacions afectives que estableixen entre tots ells, amb major o menor grau d’intimitat.
Quelcom d’esperar quan es vol convertir la mort en una gran festa. Tal com diu un dels personatges assistents al Seminari de Suicidologia que organitzen per conèixer-se tots ells (les respostes a l’anunci plouen a centenars): «Joder, vaya pandilla de tarados más cachonda, me quedo para ver en qué para esto.». I així ho fa, i així veu com després de la taula rodona i d’un reparador dinar acompanyat d’una més llarga sobretaula, decideixen que realitzaran un viatge tots plegats en autobús per Finlàndia a la recerca d’aquelles i d’aquells que no han pogut assistir al seminari. Total, si volen morir, no tenen res més interessant a fer ni res a perdre.
Destino-FinlandiaQui dies passa, anys empeny: entre una cosa i l’altra, el viatge esdevé un tour per tot el país que acaba atravesant les fronteres per dur-nos a Noruega, Suècia, Alemanya i Suïssa. En aquest punt, hem destacat el mestratge i la bellesa de l’autor a l’hora de descriure la natura, els paisatges, i els llocs per on van passant: veritablement, és meravellosa la ruta que recorren i entren moltes ganes de poder-se permetre unes vacances i realitzar-la.
Perquè, al capdavall, allunyar-se d’un entorn teixit de cabòries i problemes és una manera de guarir l’ànima: «…era un pecado, y de los más gordos, pensar en el suïcidio en un país tan bello». La sempiterna bellesa, una de les claus de volta de la sensibilitat, les emocions i l’amor: cap a nosaltres i cap a tot allò que ens envolta. Així doncs, tinguem-la en compte com un altre ingredient fonamental per estimular-nos i animar-nos: avui i sempre.

(Resum elaborat per Déborah Auqué, moderadora de les tertúlies literàries)

Més informació:
Guia de lectura
Llegir més resums d’altres tertúlies

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s